Segons la biògrafa, malgrat la tasca militar, els riscos i l'odi de Queipo del Llano, el compromís ideològic de la Mari Pepa era nul. "La política no entrava en el seu pensament". Quan va acabar la guerra ella i els aviadors de l'escola van passar a França amb els seus avions. Allà es va casar amb Carreras. Apunta Betsabé Garcia que no va ser perquè n'estigués enamorada (l'autora deixa caure que la Mari Pepa possiblement no s'hagués casat mai). Però Carreras tenia importants amistats britàniques (Lord Forbes i Lord Beaverbrook, ministre de l'Aire amb Churchill, eren els seus amics) i això va possibilitar que la parella de pilots pogués fugir a Gran Bretanya. Ell va seguir sent aviador, però la Mari Pepa no va tornar a pilotar mai més. Simplement estava fora del seu abast.

Però segueix mostrant coratge. Va tirar endavant els seus fills en les difícils circumstàncies d'una estrangera en un país en guerra i després en postguerra. Més tard va tornar en algunes ocasions a Catalunya —en un d'aquells viatges, el 1982, a Salou, el seu marit va morir d'un infart—, però no va voler tornar a viure a Espanya. A Anglaterra conduïa un Mini i "sempre la detenien per excés de velocitat". Amb la filla Montse va muntar una escola d'equitació (el 2002, un dels cavalls li va arrencar el polze d'una mossegada: toujours el risc). En la darrera etapa de la vida va patir demència senil i va morir en un centre d'atenció especial als 91 anys.

"La noia que pilotava avions", com la descriu Betsabé Garcia al seu llibre, en què, en la línia de la nova no ficció, s'inclou ella mateix i la seva recerca (de vegades amb reflexions prescindibles), va tenir una vida llarga i emocionant, especialment en la primera part. Descavalcada dels núvols, va haver de renunciar al seu gran somni. Però ho va fer sense mirar enrere i sense lamentar-se, per la qual cosa segurament fa falta tant de valor com per agafar el comandament d'un aeroplà.