La poètica de Raimon Arola parteix de la globalització del món actual, dins la qual la cultura europea, amb la seva manera de fer particular, ha d'acompanyar els nous models de la creació artística i de realització espiritual d'arreu. El millor camí per fer-ho és reconèixer els universos simbòlics i les afinitats íntimes que tenen en comú. Aquesta és l'edat del símbol.

Els poemes es refereixen als símbols segons el model de la creació artística i no de la teòrica, ja sigui filosòfica, històrica, religiosa, antropològica, etc. No obstant això, el contingut d'aquestes disciplines aflora en els versos a fi de recrear la vida dels símbols en allò que li és familiar: la pràctica de l'art. Arola opta per recrear els símbols universals i, sobretot, per demostrar les connexions que hi ha entre aquests, ja que, al cap i a la fi, el simbolisme europeu o de qualsevol altre lloc desvela la mateixa realitat.