Un home malalt demana al seu fill que abandoni uns dies les muntanyes on passa l'estiu i que l'acompanyi, potser per última vegada, a l'illa adriàtica en què va néixer. El retrobament en aquell paisatge lluminós, tenyit de records, resulta decisiu per a tots dos. Un d'ells descobrirà el que significa deixar descendència; l'altre afrontarà el sentit de la pèrdua. L'estil elegant i contingut d'aquesta narració, publicada per primer cop el 1942, la converteix en opinió de molts en l'obra mestra de Giani Stuparich. L'illa és, en paraules de Claudio Magris, «un relat magnífic de vida i de mort, no conjurada sinó mirada sense pietat cara a cara». Giani Stuparich (Trieste 1891-Roma 1961), de mare triestina d'origen jueu i pare istrià, va néixer en el que llavors era el gran port de l'imperi dels Habsburg, fèrtil nus de cultures. Autor de novel·les, assajos i textos autobiogràfics, pertany amb Italo Svevo, Umberto Saba i Scipio Slater a la destacada família dels escriptors triestins. Va estudiar entre Praga i Florència, i en aquesta última ciutat va col·laborar en la revista La Voce. Durant la Primera Guerra Mundial es va allistar com a voluntari a l'exèrcit italià amb el seu germà Carlo, també escriptor. Del 1921 al 1941 va treballar com a professor. Acusat de pertànyer a la resistència, el 1945 les SS el van internar, amb la seva mare i la seva dona, la poeta Elody Oblath, al camp de concentració de San Sabba. Després de la Segona Guerra Mundial va reprendre l'activitat literària i periodística i va treballar amb publicacions com La Stampa i Il Tempo.