L’actualitat dels grans autors com Montaigne és permanent i múltiple. Però Stefan Zweig, amenaçat pel drama de la guerra i una íntima i tràgica desesperança, fixa l’atenció en un element fonamental per a l’autor d’Els assaigs: l’esforç per mantenir fora de perill la pròpia independència en una societat cada dia més brutal i gregària. El text de Zweig sobre Montaigne no és un estudi fred destinat a especialistes, sinó una obra emocionada i vibrant dirigida al públic habitual de l’autor vienès. Es tracta d’una obra que Zweig ni tan sols va concloure, ja que abans va llevar-se la vida. Tanmateix, i atesa la força que impregna aquest llibre, ¿podem interpretar que l’esperança de Montaigne en algun moment també es va fer patent en Zweig, i que el gran escriptor vienès va concebre, a pesar de tot, una nova aurora per a Europa?