Al segle XIX la pintura orientalista es convertí en un important gènere temàtic. L'orient referit pels pintors, quan no era imaginari, quasi sempre s'identificava amb els països islàmics del nord d'Àfrica, de l'est de la Mediterrània i del mar Negre. Els artistes i intel·lectuals projectaren una sèrie d'ideals vitals, històrics, culturals i paisatgístics d'aquestes contrades que aleshores es coneixien per testimonis de viatgers i de l'expansió colonial. L'esperit romàntic conduí els artistes a la recerca de territoris immaculats. Per a ells, aquesta terra del desig representava una fugida en l'espai i en el temps, el lloc on romanien els valors simples de les societats primitives, on l'home vivia en harmonia amb l'entorn i gaudia d'una existència plena i lliure.

Nombrosos artistes viatjaren a països islàmics per representar-los de forma realista. Alguns pioners hi anaren aprofitant circumstàncies polítiques, com les campanyes bèl·liques on feien la tasca de cronistes pictòrics i gràfics.

Tot i la seva transcendència, durant molts anys l'Orientalisme plàstic ha romàs marginat en els estudis de la pintura del segle XIX. Darrerament, molts investigadors han centrat els estudis en l'anàlisi d'aquest gènere des d'una perspectiva rigorosa. El nostre treball vol ser una aportació a la vindicació historico-artística d'aquesta pintura, sobretot la que es refereix al món magribí. L'estudi se centra principalment en l'anàlisi iconogràfic per evidenciar el significat d'unes obres interpretades, fins ara, la majoria de cops, amb apriorismes i tòpics generalitzadors. Es tracta d'entendre les creacions dels qui s'enfrontaren amb el tema nord-africà, insistint sobretot en dos personatges cabdals: Marià Fortuny i Josep Tapiró.