Aquest epistolari entre Pau Casals i Joaquim Pena abraça des del juliol de 1920 fins la darreria de l’any 1940. Per dir-ho ras i curt, aquestes dates són la cara i la creu de la música del país: l’inici efectiu d’una revitalització cultural que va ser capaç de posar Barcelona a la primera línia d’interès arreu del món, i la sotragada i el declivi que, des de 1939, va esvanir i malbaratar tot l’esforç d’unes dècades que s’havien entestat a normalitzar i europeïtzar –si volem emprar uns conceptes més actuals– la vida musical catalana. Dos catalans universals, «dos homenots», com diria Josep Pla: Pau Casals, un músic reconegut de primera categoria, i Joaquim Pena, un gran intel·lectual, que va portar a terme una furiosa i revolucionària campanya de popularització de l’art wagnerià i que va dedicar-se a difondre la música a través d’articles crítics, representacions catalanes, traduccions i publicacions. L’obra de Pena va ser tan extraordinària com la seva modèstia, ja que fou un home obstinat a quedar sempre en segon terme, quan en realitat –i per fer-li justícia– va ser un gran impulsor i l’ànima de totes les manifestacions de l’art musical català del seu temps.