"Cap al 1100, el governador de la província de Wuwei era Mi Fu, també anomenat Mi Nangong, gran afeccionat a la pintura i a la cal·ligrafia, crític d'art, pintor i cal·lígraf ell mateix. Com tants doctes del seu temps, estimava i admirava les pedres estranyes. Un dia va posar-se el seu vestit de cerimònia per saludar una roca que s'aixecava a la seva residència. S'inclinà al seu davant i la va tractar de "Germà gran". Mi Fu fou en primer lloc cal·ligraf. Va adoptar la cursiva dita d'herba, tècnica perillosa, arriscada, tota ella brusquedat i inspiració. S'afirma que aquesta escriptura de cadència ràpida té "la naturalesa del vent" i que es traça millor en estat d'ebrietat. Mi Fu emprava la tinta trencada, la tinta cremada, la tinta acumulada. El pinzell no li bastava. Li venia de pintar amb esfumins de paper, estelles de canya de sucre, calzes de lotus. Pintava paisatges. Els pintà cada cop més dil·luïts i com beguts per l'atmosfera. "La seva pintura tenia el gust dels núvols", escriuria més tard Fu Baoshi, citat i aprovat per Zhan Hao a la fi dels Ming".