Resulta imprescindible començar a observar lafotografia des de punts de vista que no es centrin exclusivament en les mirades professionals i en els nomsmés prestigiosos. Cal anar als calaixos de les cases iremenar per a trobar d’altres perspectives, sovint amateurs però alhora sorprenents.Obrim la capsa de vímet de les fotografies de JosepM. Julià Gabarró (Manresa, 1906-Barcelona, 1998) ila Catalunya de postguerra (1940-1956) se’ns presentaen forma de Safari. Hi veiem les contradiccions de lesmirades creuades de la ciutat i del món rural. Certa dinàmica colonial. Observem i no podem fer res més quellançar-nos de cap a una interpretació complexa delque allà s’hi veu i del personatge que les ha creat. Quèhi ha: misèria o romanticisme? Elogi del subdesenvolupament o crítica social? Bellesa o decadència?El fotògraf és amateur i això l’allibera. El seu objectiu retrata molt més del que creu veure. Allà hi ha unaCatalunya de les moltes existents. Allà hi ha fotografiada una llarga sèrie de moments previs a les transformacions que vindran. A un món ja inexistent.