L'any 1836, per a Balzac, fou un any ple de dificultats literàries, de problemes editorials i de tragèdies personals. El primer viatge a la península italiana, realitzat l'estiu d'aquest mateix any, en contrapartida, el va estimular, li va donar vitalitat, entusiasme, interessos nous. Itàlia li va caure en gràcia. La seva admiració per aquest país va ser tan gran que, l'any següent, hi va tornar, així com el següent 1838. Aquest tercer viatge, però, no fou per motius literaris sinó més aviat materials. Què a descobrir en aquestes terres que ja no conegués? Molt senzill, nous afectes, noves relacions humanes, l'Art del Renaixement!, la pintura italiana!, l'enorme cos del quattrocento i del cinquecento, i també hi va trobar una cosa que va acabar de subjugar-lo internament, un fet que va enaltir el seu orgull: descobrir que a Itàlia també se'l llegia amb devoció i interès. Balzac va descobrir que ja era un autor internacional, que la seva tasca, portada a terme en els darrers anys, no havia quedat reduïda a l'espai francès, sinó que altres societats, altres països, també el llegien amb satisfacció. El sol d'Itàlia li va il·luminar el rostre.