«[A Blau argila] D’entrada, diríem que els poemes són clars, diríem fins i tot que els entenem (amb les múltiples trampes que el verb entendre para als lectors ingenus). Amb tot, intuïm que se’ns escapa alguna cosa essencial, que els versos amaguen una cara fosca, un revers indicible del qual només tenim notícia obliquament. Som davant d’un discurs travessat d’escletxes, buits, forats, pauses, espais en blanc... tan petits que resulten gairebé imperceptibles. Hem d’agusar l’escolta, si volem sentir el que l’autora no diu.» «La imaginació del lector es tenyeix immediatament de blau, sense necessitat que l’autora hagi d’escriure, explícitament, la paraula blau (petites prerrogatives de la poesia).» «Com l’argila, el llibre d’Esperança Castell deixa en l’ànima del lector un pòsit admirable de veritat i vida.» Gemma Gorga, de l’epíleg del llibre