La revista Butifarra!, denominació axarnegada del gest de rebuig i menyspreu que en castellà rep el nom de corte de mangas, va aparèixer a Barcelona el 1975, quan encara perdurava la dictadura franquista i el moviment urbà, tot exigint escollir el seu destí, experimentava un moment àlgid. L'equip inicial el van formar joves professionals com Juanjo Sarto, F. Pérez Navarro, Max, l'Avi, Ricard Soler, Carlos Vila i Alfonso López. La publicació, al principi d'aspecte certament modest, però alhora contundent, conjuminava la informació i l'opinió en defensa de campanyes i reivindicacions populars a través d'historietes, i això la distingia de les altres revistes. El projecte gaudí de la complicitat i la col·laboració de les associacions de veïns de l'àrea de Barcelona, que hi participaven i la distribuïen d'una manera -diguem-ne-underground. Havia nascut el còmic dels barris. La publicació va assolir popularitat i començà a comptar amb la feina de professionals reconeguts, fins que el 1977 se celebraren les primeres eleccions i la política, feta fins llavors als barris, es va traslladar als parlaments. Les associacions de veïns van perdre pes i l'equip Butifarra! decidí iniciar una segona etapa amb el llançament als quioscos i la difusió estatal. Mentrestant, l'equip es va convertir a poc a poc, sense voler-ho, en una vertadera agència de serveis gràfics a disposició de diferents entitats d'arreu, que maldaven per millorar les condicions de vida de la població. Ben mirat amb la perspectiva del temps, Butifarra! destacà entre les revistes gràfiques d'aleshores per fer dues aportacions. En primer lloc, desenvolupà una manera diferent i nova de fer periodisme, que es traduïa en la participació de molts dels protagonistes directes o indirectes de les històries, en les entrevistes, en les descobertes sobre el terreny... En segon lloc, va sobresortir l'elaboració d'alternatives polítiques i socials, més enllà de la simple denúncia. I tot això, a través del dibuix.