«Camisa de foc, com l'espectre solar, és continent de primitius colors. De la sang i de l'amor, de les taronges agredolces, de l'or i de la mort, de l'herba tendra, d'un cel sense núvols, de l'extret de certes plantes i d'una flor de viola. La seva llum excita i tenyeix la retina» Manel Esclusa.

Text de contraportada

La dona-d'ombra-cansada segueix la línia vermella de la neurosi i n'obté un poema visual escrit amb tinta blanca sobre cartolina negra. Amb el record persistent d'un primer amor misteriosament desaparegut, quan la protagonista coneix un home hi cerca una obsessió. Amb una mirada científica i neguitosa, s'endinsa en la sintaxi de les malalties mentals dels seus amants: un home que passeja per l'autopista, l'estranya troballa d'unes sardines-verdes, la crisi d'identitats... Tot reverteix en la idea fixa de col·leccionar uns amants impossibles, de paper. ¿Com és en realitat la delicada, angelical, càndida, però també intel·ligent i malèvola dona-d'ombra-cansada? ¿Per què s'aferra a una dèria amb tal porfídia i amb uns mecanismes d'actuació tan sanguinaris? ¿On se separen la raó i la follia? Camisa de foc, una novel·la escrita amb un llenguatge contundent i elèctric, remou la consciència i porta als límits de les obsessions i els deliris a què l'amor pot arribar a conduir. Un dibuix novel·lat poètic i psiquiàtric que s'arrapa com una camisa de força.