Amb la mort del dictador s?obrí un temps d?esperança. Els esforços culturals d?uns grups de joves inquiets semblava que finalment il·luminarien una societat lligada a una tradició de derrotes i renúncies. Hi havia col·lectius de mestres que s?aplicaven amb entusiasme a la renovació escolar. I poetes que se sentien cridats a crear un nou imaginari col·lectiu, a partir de paisatges oblidats i històries marginades. Per aturar aquests canvis, les capes socials que havien donat suport a la dictadura van fer ús de la propaganda demagògica i dels mecanismes de poder de l?Estat. Quatre dècades més tard, mentre el món viu els darrers mesos de la pandèmia, Josep Piera escriu unes memòries que són, alhora, una evocació íntima i una lúcida crònica social d?aquells anys.Con la muerte del dictador se abrió un tiempo de esperanza. Los esfuerzos culturales de grupos de jóvenes inquietos parecía que finalmente iluminarían una sociedad ligada a una larga tradición de derrotas y renuncias. Había colectivos de maestros que se aplicaban con entusiasmo a la renovación escolar. Y poetas que se sentían llamados a crear un nuevo imaginario colectivo a partir de paisajes olvidados e historias marginadas. Para detener estos cambios, las capas sociales que habían apoyado a la dictadura hicieron uso de la propaganda demagógica y de todos los mecanismos de poder del Estado. Cuatro décadas más tarde, mientras el mundo vive los últimos meses de la pandemia, Josep Piera escribe unas memorias que son, a la vez, una evocación íntima y una lúcida crónica social de aquellos años.