Aquest aplec de cartes recull les que Ferran Soldevila va enviar a diferents corresponsals,entre els quals trobem la flor i nata de la intel·lectualitat del seu temps. En els seus fonspersonals conservà poques còpies de les lletres que havia tramès i per això va ser necessarifer una recerca d’anys per obtenir les que aquí reproduïm. Va caldre anar a mirar, un per un,els arxius de familiars, amics i col·legues per si hi trobàvem cartes seves. El període queabasten és molt llarg. En tenim de totes les etapes de la seva vida: des de les escrites ja enla seva primera joventut fins a les redactades en els darrers anys d’existència. Per això leshem publicat per ordre cronològic. Així, el lector pot seguir el fil vital del nostre protagonistacom si llegís una mena de biografia, amb l’avantatge que s’hi recullen els moments mésimportants de la seva trajectòria personal i professional, juntament amb detalls i aspectesmolt difícils de veure en les reconstruccions biogràfiques corrents. Les notes a peu de pàginaque hi hem introduït serveixen per a aclarir algun aspecte del contingut de les cartes, per asituar el lector en el context en què foren redactades i per a fer saber el vincle existent ambel seu corresponsal. D’aquesta manera, pensem que el llibre no és tan sols una eina deconsulta, sinó que es pot llegir de principi a fi, amb un interès creixent. Una lectura que noexigeix un coneixement previ del personatge i que pot servir perfectament d’introducció alconjunt de la seva obra. En el present recull epistolar podem seguir de manera detalladal’evolució de la seva escriptura, veure com progressivament defineix un model de llenguapropi i un estil literari personal. No en va, Ferran Soldevila fou un dels escriptors mésrellevants del seu temps. Aquí hem considerat la correspondència com una part no pasmenor del conjunt de la seva producció escrita. Cal recordar que, a part de l’obrahistoriogràfica, conreà també la poesia, el teatre, el periodisme i la narrativa de ficció. Laseva prosa es convertí en un model de normalitat d’expressió, com remarcà l’escriptor ieditor Miquel Arimany, i la seva Història de Catalunya va ser, segons Joan Fuster, «la millorvisió de conjunt del passat català que s’hagi escrit».