Llegits des de la perspectiva d’una quinzena d’anys després, aquests textos poden desvetllar encara un elevat interès per la seva plena actualitat, perquè s’hi reflexiona —des de poètiques dispars i tanmateix confluents— sobre l’escriptura, l’art, el valor de la cultura com a eina de canvi enfront del poder, sobre les formes de vida, la vigència o no de les avantguardes, i un llarg etcètera que no negligeix alguns aspectes personals dels autors.     Així, les veus d’Hac Mor i de Clapés responen alternativament a les qüestions que els són plantejades per l’altre seguint una norma que es va establir des del principi: les preguntes i respostes serien escrites sense corregir, a raig, sense temps per meditar-les. Tan sols a l’hora de lliurar el text a l’editor serien corregits els errors gramaticals i de mecanografia, els mots coixí o falques, la repetició reiterada d’expressions, etc.     El resultat és avui tan atractiu i potent com ho va ser fa més de quinze anys.