Aquest assaig reflexiona sobre la relació entre el teatre i la histèria a partir de l’obra "Portrait de Dora", d’Hélène Cixous. Després de revisar la genealogia de la neurosi histèrica i les diverses pràctiques mediques i psiquiàtriques desenvolupades per tractar-la, presenta el cas de Dora, pacient de Freud que va interrompre les sessions de psicoanàlisi de manera sobtada. El desig, els símptomes i el silenci final de Dora —considerat per algunes teòriques del feminisme com un exemple de revolta contra la «llei del Pare» que el psicoanalista, amb la seva interpretació, li imposava— són temes centrals en la peça de Cixous, que crea un espai escènic ambivalent on la passió reprimida del personatge pot, finalment, alliberar-se. "De la clínica a l’escena" examina les implicacions poètiques i polítiques de l’obra d’aquesta pensadora contemporània, que ha identificat el caràcter teatral de la histèria i l’ha traslladat a l’àmbit de l’escriptura i la dramatúrgia per tal d’afavorir l’expressió de la diferencia en el pla simbòlic.