Fer el retrat, com si parlés d'un individu, d'un únic cos que tingués alhora els atributs prototípics, en combinació lliure, d'una col.lectivitat -o nació-: el famfarró, el barrut, el gandul, el bona fe, el polític, el que té diners, el que no en té, el que medra, el feixista, el corrupte, el capellà, el funcionari, les víctimes; o el cínic, el supervivent, el perplex, el que té por, el brètol, el cap calent i el que té gràcia. Mirar però pertànyer. Pertànyer però mirar, descriure la conformació pròpia. "Un cotxer, per exemple, o un actor, un metge, un comerciant, un gendarme, un artista, un emperador, un lladre: tots aquests treballen seguint les lleis d'un joc que poden canviar i millorar segons vulguin. Un empleat, en canvi, treballa perquè ho ha de fer; realitza un deure que una autoritat ha disposat per a ell, per la qual cosa es troba sota l'amenaça de sancions que li recorden els càstigs paterns i els suspensos acadèmics. D'aquí la tristesa de l'empleat, la tristesa de la literatura que ell inspira i els mals resultats de l'administració pública, que vós tant planyeu. Per tant, quan sentireu parlar d'administracions corruptes, recordeu que la corrupció és l'únic mitjà de què disposen els buròcrates per reconduir la seva feina a la categoria predilecta: la dels jocs".