A Dins d’una campana de vidre, conte que dóna nom a aquest recull de relats d’Anaïs Nin, la sensació d’una realitat vaporosa que s’apropa a un somni envaeix el lector i aconsegueix aquell efecte que la Nin era capaç de crear en els seus millors moments de prosa: Hipnotitza. La seva capacitat per fragmentar la realitat convertint-la en una mena de relat psicològic, converteix en màgic el seu llenguatge, i, així, embolcalla el lector per dur-lo a l’embriaguesa addictiva que caracteritza el seu estil, tan carregat de simbolisme però alhora tan directe, sensual fins i tot quan els arguments defugen l’erotisme que l’ha fet popular.

Quan es va publicar Dins d’una campana de vidre, Edmund Wilson, un dels crítics més importants del The New Yorker, va afirmar que aquests relats són meitat contes, meitat somnis i que combinen una poesia exquisida amb una observació realista i senzilla del món que envoltava l’autora. Són històries en un univers especial, el de la percepció i la fantasia femenines, sorgit de l’experiència vital d’una Anaïs Nin que es va instal•lar a París i que va convertir la seva casa-vaixell, i el Sena que l’acollia, en escenaris capaços de compartir protagonisme amb uns personatges que desperten la tendresa i complicitat del lector per la seva presència sempre tan pròxima a volatilitzar-se com si fossin éssers supraterrestres. Un teixit viu que amaga un esperit sempre ocult, una aproximació quasi psicoanalítica a la infantesa, al dolor, a les emocions, que captiva per la bellesa del seu llenguatge i per la força dels seus passatges.