De manera simplificada, es defineix el mur de Planck com un punt en el temps, extremadament proper a l’origen de l’Univers, a partir del qual deixen de ser explicables per la ciència els fenòmens físics que s’hi produeixen. Prenent en préstec aquest concepte de la Física, el poeta, de manera similar a com els científics es remunten enrere en el temps - i troben explicacions a quasi tot el que succeeix en l’Univers, fins a topar-se amb aquest mur - fa un viatge a l’interior de si mateix, cada cop més profund fins que, com aquells, arriba al lloc on no és capaç d’entendre el perquè de les seves pulsions. No entendre les pròpies raons del que se sent o es fa, no significa la immobilitat o la inacció; el mateix que no entendre les causes del moviment dels astres farà que aquests s’aturin. Així, en aquest llibre l’autor ens parla, en el capítol “Fi de Trajecte”, del que ha arribat a albirar des d’aquest mur estant, per després, en “Estació de Sortida”, donar-nos unes claus de les lleis que el governen. Finalment, els tres poemes que coronen el llibre “In Itinere”, ens diu què és el més important que ha après en aquest camí.