Per a desgràcia i perdició de barberies i clíniques capil·lars, la calvície és una virtut, gairebé un regal dels deús, i comporta un munt d’avantatges. I és que els calbs solen ser més forts i tenen més bona salut que els qui tenen cabells. Deia Pirandello que «l’art de l’humor ha estat sempre art d’excepció», i no hi ha dubte que la tasca de Sinesi en aquest llibre és excepcional, perquè assoleix la comicitat i l’humor amb l’elogi d’allò que, a primera vista, no és elogiable. Deutor de certs escrits de Llucià, l’Elogi de la calvície és considerat el millor encomi paradoxal que ens ha donat l’antiguitat, i va tenir una influència decisiva —directament o indirecta— en autors com Erasme, Berni i Rabelais.

Sinesi de Cirene (c. 370 – 413 o 414 dC), orador, escriptor i filòsof neoplatònic —i fins i tot bisbe de Ptolemaida en els darrers anys de la seva vida—, va ser una de les figures més interessants de l’època de conflictes entre l’hel·lenisme i el cristianisme que marcà la segona meitat del segle IV, però que, curiosament, va suscitar un important renaixement literari i cultural. Bon coneixedor de la tradició clàssica i deixeble d’Hipàcia d’Alexandria, Sinesi ens ha llegat una obra molt variada, que inclou, entre altres títols, els Himnes, les Catàstasis, el tractatSobre els somnis i el singular i divertidíssim Elogi de la calvície, que ara presentem per primera vegada en català.