Alexander von Humboldt (1769-1859) va ser un dels principals naturalistes del Romanticisme que, amb la seva passió viatgera, va fer moltes coses a favor del desenvolupament de la ciència i l’expansió de l’ideari neohumanista. I això fins al punt que avui el seu nom es troba associat a la independència llatinoamericana, que va tenir l’any 2010 un referent de primer ordre en commemorar-se el bicentenari de l’inici d’aquell procés emancipador. Ara i aqui, el que convé destacar és que Alexander von Humboldt –la seva estàtua, juntament amb la del seu germà Wilhelm, dóna la benvinguda a la Universitat de Berlin, fundada l’any 1810– es va preocupar no només per la ciència natural sinó també per l’estètica, és a dir, per la bellesa dels paisatges naturals. En aquest sentit podem destacar els seus Ansichten der Natur (Aspectes o quadres de la naturalesa), llibre escrit entre el 1806 i el 1807, i publicat l’any 1808, molt abans de Kosmos, la seva monumental i emblemàtica obra que va començar a aparèixer l’any 1847 i que no es va acabar de publicar fins poc després de la seva mort esdevinguda l’any 1859.

Alexander von Humboldt –que s’insereix amb ple dret en el context neohumanista (1780-1830)– combina les seves descripcions naturalistes amb elements literaris i estètics, tot formant una unitat en què es mostra al gran públic el meravellós espectacle de la natura en els diferents escenaris: l’oceà, els boscos de l’Orinoco, les estepes de Veneçuela i la soledat de les muntanyes de Perú i Mèxic. Abans, emperò, Humboldt havia viatjat per la península Ibèrica. Des de Barcelona va anar d’excursió a Montserrat, «cuyas empinadas cumbres están habitadas por ermitaños y que, por el contraste de una robusta vegetación y de masas rocosas desnudas y desoladas, origina un paisaje característico»104. El 22 de juny de 1799 Humboldt va pujar al pic del Teide a Tenerife, i tres anys més tard va estar a punt d’assolir el cim del Chimborazo, i així va establir un rècord d’altura que va perdurar durant molt temps105. Efectivament, el 23 de juny de 1802, als 32 anys, va ascendir a aquesta emblemàtica muntanya de l’Equador, si bé per pocs metres no va poder coronar-la en començar a sagnar per la boca després de tenir fortes nàusees106. Malgrat tot, no existeixen dades que indiquin que anteriorment algú aconseguís un punt tan elevat, molt a prop del cim: 5881 metres. Alexander von Humboldt representa, doncs, un esperit d’aventura que també va arribar a través del Romanticisme a Espanya: les muntanyes es converteixen, doncs, en un referent no només científic i estètic, sinó també esportiu i pedagògic107.

«Contemplar la Naturaleza, poner en relieve la acción combinada de las fuer zas físicas, procurar al hombre sensible goces siempre nuevos por la pintura fiel de las tropicales, éste es mi objeto», declara Humboldt en el pròleg a la primera edició dels seus Aspectes de la naturalesa, obra en què estableix una relació entre la bellesa natural i la descripció científica108. Seguidament manifesta que cadascun dels capítols del llibre ha de formar un tot unitari, per bé que les dificultats del llenguatge incideixen en les descripcions d’aquests paisatges que, al seu torn, afecten l’observador: «Las bellezas y riquezas que rodean al observador hacen nacer en él multitud de imágenes parciales que turban la serenidad y el efecto general del cuadro»109. D’aquí que Alexander von Humboldt tingui ben present que el paisatge (allò natural i fenomènic) no es pot deslligar d’allò noumènic, del món de la llibertat que depèn de la consciència humana, de manera que s’estableix una connexió entre el món físic i el món moral:

«En todo he hecho advertir la influencia eterna que lo físico ejerce sobre lo moral y en los destinos de la Humanidad. A las almas entristecidas, de preferencia, se dirigen estas páginas. El hombre que ha escapado de las tormentas de la vida, gustará de seguirme en lo profundo de los bosques, a través de los desiertos sin límites y por la cordillera elevada de los Andes»110.

Com a bon romàntic, Alexander von Humboldt exclama que la llibertat es troba en la naturalesa. Així, el prefaci als seus quadres o aspectes de la naturalesa conclou amb els coneguts versos de Schiller que proclamen que la llibertat es troba a les muntanyes (Auf den Bergen ist Freiheit!). De fet, aquesta sublimació de la natura va exercir una gran atracció sobre pensadors i artistes com Hermann Hesse, tal com es reflecteix, per exemple, a la seva correspondència particular quan manifesta l’any 1903 en una carta dirigida a Stefan Zweig que, sota la influència dels romàntics alemanys, estima les muntanyes, els rius, els congosts, les gorges, el mar, el cel, els núvols, les flors, els arbres i els animals:

«Andar, remar, nadar y pescar están para mí por encima de todo. Sólo que no practico nada de eso como deportista, sino como un soñador, como un ser holgazán y fantasioso. Apenas me cae un poco de dinero en las manos, lo más probable es que desaparezca, sin haberme despedido de nadie, en algún rincón perdido de la montaña o de la costa de Italia»111.

També és conegut que Alexander von Humboldt va ser un esperit afrancesat que va viure molts anys a París i que va retornar a Berlín l’any 1827 per dictar –des de començament d’aquell any fins a l’abril de 1828– unes conferències multitudinàries que primer va impartir a la Universitat i després va traslladar a l’Acadèmia de Cant, atesa la gran quantitat de públic que hi assistia. El tema elegit va ser el cosmos, és a dir, la descripció física del món. Tot i la seva temàtica, l’origen del seu llibre sobre el Cosmos no va ser el resultat d’aquestes conferències. En realitat, parteix dels quadres de la naturalesa del món tropical, una qüestió que havia iniciat al seu llibre de 1808 sobre els aspectes o quadres de la naturalesa. «He procurado hacer ver en el Cosmos –escriu Humboldt en el prefaci a la seva obra–, lo mismo que en los Cuadros de la Naturaleza, que la exacta y precisa descripción de los fenómenos no es absolutamente inconcebible con la pintura viva y animada de las imponentes escenas de la creación»112. En qualsevol cas, aquelles conferències berlineses aspiraven a donar una visió completa de la naturalesa, bo i partint del món sideral (les nebuloses més llunyanes) fins arribar a les descripcions dels organismes (vegetals, animals, l’home). L’objectiu final d’aquestes conferències no era altre que posar de relleu la unitat de la naturalesa a través de les seves manifestacions. Sota la influència de Newton –segons el qual la unitat en la varietat és la llei suprema de l’univers– Humboldt té clar que la naturalesa, considerada pel pensament humà, s’afaiçona com un tot en què es dóna harmònicament la unitat en la diversitat dels fenòmens, un tot que es troba animat per un alè de vida, fins al punt que –en el seu cas– ambdós mons –el de la ciència i el de la vida– s’impliquen mútuament i recíprocament.

Humboldt és conscient de què la ciència i l’estètica, la natura i l’art, es troben en sintonia i correspondència. El paisatge, doncs, constitueix no només una descripció de la naturalesa (és a dir, un veritable quadre que presenta la seva pròpia unitat) sinó que també desperta la imaginació a través de la poesia i la pintura. Amb altres paraules: l’observació i la contemplació de la naturalesa promou la idea de sublimitat. Per tant, la visió positiva de la naturalesa que parteix d’un empirisme raonat que revela el principi d’unitat que es dóna a la natura, permet –gràcies a la influència del món exterior sobre la imaginació– l’aparició d’un sentiment estètic. Tant és així, que la descripció física del món es converteix en condició de possibilitat d’una sensibilitat estètica que reconeix l’existèn cia d’una força motriu que penetra la matèria, la transforma i la vivifica. Per consegüent, Alexander von Humboldt no veu en la naturalesa el regne de la necessitat sinó el regne de la llibertat, de manera que per pintar les diferents cosmovisions que genera cal que l’esperit humà sigui lliure i noble i, el que és més important, que es trobi en harmonia amb la grandesa de la creació.

No hi ha dubte que el romanticisme català va ser sensible al pensament de Humboldt, tal com es desprèn de les pàgines de la revista La Abeja, dirigida per Antoni Bergnes de las Casas i apareguda entre 1862 i 1870. En efecte, els redactors d’aquesta publicació –cansats de la influència francesa sobre la nostra cultura– van fixar la seva atenció en la personalitat d’Alexander von Humboldt, que era presentat al primer número d’aquesta publicació com el degà dels físics i dels naturalistes europeus. Fet i fet, La Abeja volia agombolar la ciència natural amb la literatura i la filosofia i, així, va trobar en la figura de Humboldt un referent inexcusable, tal com manifesta Bergnes de las Casas a la seva declaració programàtica: «No puede negarse que a tan lisonjero resultado ha contribuido en gran manera el ejemplo de Humboldt, cuyas Representaciones de la Naturaleza, y cuya obra más reciente, El Kosmos, hermanan, con la hermosura de la forma y la viveza del colorido, tanto valor intrínseco, tanta ciencia, y, por decirlo en una palabra, tanta filosofía»