Un viatge lingüístic per totes les valls del sud de la serralada. Als cims del Pirineu s'encastellen trets lingüístics que no perviuen enlloc més. Els estudiosos havien recorregut la serralada per descriure'n la flora, la fauna, l'arquitectura..., però ningú havia tractat els parlars de totes les valls com un continu. Així, aquest llibre revel·la que al cap de Creus, el cadaquesenc manté la relíquia de l'article salat, i el català central es barreja amb el rossellonès, fins que al Baridà es converteix en nord-occidental, que el pallarès i el ribagorçà atansen al benasquès, que és meitat català i meitat aragonès. A Gistau comença aquesta llengua neollatina, conservada ja només per uns pocs parlants, a Bielsa, a Panticosa, a Echo i a Ansó. Roncal inicia l'atàvic món basc, però l'última parlant parlant del que era el dialecte més antic d'Europa hi va morir el 1991, i a la vall següent, la de Salazar, hi queda un únic euskaldun. A la vall d'Erro la llengua es conserva només en un caseriu, Ureta, i a la d'Esteribar, tan sols al poblet d'Iragi.