“D’alguna manera, tots nosaltres treballem per a un diccionari. Perquè la literatura és un diccionari, un compendi de significats per aquest o aquell altre destí humà, per aquesta experiència o aquella altra. Un diccionari de la llengua en la qual la vida parla a l’home”. Brodsky, que fou expatriat per la burocràcia soviètica el 1972, rememora en unes pàgines modèliques per intensitat i contenció els anys en què convisqué amb els pares de jove, a Sant Petersburg, en l’espai escàs, això, d’una habitació i mitja. Escrites el 1985 des de –parlant amb propietat– l’exili, les evocacions que arreplega aquest volum, d’uns genitors que mai tornà a veure, dibuixen la mesura precissíssima dels afectes en la distància de la geografia i la del temps. “M’estimaven més que a si mateixos i segurament no haurien comprès que jo em pogués sentir culpable davant seu. Les coses més importants eren tenir pa a taula, roba neta i salut. Per a ells això eren sinònims d’amor, i eren més bons que els meus”.