Si l’os és poesia fossilitzada, la fractura com una escletxa des de la que constatar el món i al mateix temps inserir-hi allò propi. Cruixir i enfondir-se en la polpa, moll; que és la part més íntima d’alguna cosa, i un port, i mullar-se. La Núria. Mullar-se d’anar xop i d’implicar-se. La crosta, el vaixell. Que hi és fonda l’escletxa i ens arriba per la crosta com una punta d’iceberg, no pas per emmirallar-s’hi sino per respirar. Un respirar breu, quasi ofec, que marca (i remarca) cada punt. Cr...