El cotxe va anar agafant més velocitat i vacomençar una aventura que mai no hauria pensatviure als meus quinze anys. Quan vas a centquilòmetres per hora dins d'un cotxe, sents que elque es mou és el món de fora i no tu. Però, quanvas a cent vint i no portes vidres perquè algú harebentat d'un tret les dues llunes, et sents com sit'haguessis llançat en paracaigudes des del'estratosfera sense ampolles d'oxigen. No ésvertigen, ni mareig, ni pànic, ni dolor, és tot aixòalhora multiplicat per mil. No et sabria dir a quinavelocitat anàvem, però t'asseguro que estàvem apunt de superar la barrera del so. L'aire travessavael vehicle com un huracà. Per un moment vaigtémer que la força del vendaval m'aixequés delseient i em llancés pel forat del vidre del darrere.«Recorda-te'n: quan es fuig, no s'ha de mirarenrere», m'havia dit l'Héctor.