Pensar una política de la vida, i fer-ho desactivant la lògica del poder, el control i la producció d’una subjectivitat marcada per obligacions i imperatius. Pensar una política de la vida com una política sense obra ni operativitat, un espai polític per als kafkians, els Jakob von Gunten i els Bartleby que prefereixen no fer, ni obeir, ni produir. Aquesta és la gran qüestió que ens proposa el pensament de Giorgio Agamben. A partir d’una reelaboració de la biopolítica de Foucault, Agamben desenvolupa una crítica a la màquina política d’Occident, que ha exercit el poder conformant i dividint la vida entre una vida política dotada de sentit, i una altra nua, absurda i menyspreable: poble i multitud, ciutadà i immigrant, ari i jueu. Agamben permet depassar aquests esquemes i pensar una política de l’ésser sense obra i una vida que trobi la seva política en la destitució de les formes de domini i en la inhabilitació dels dispositius de subjectivació. Una política alliberadora que s’obri a l’ús del cos, a la contemplació, a la dansa i al joc.

Juan Evaristo Boix és investigador predoctoral al Departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona, on estudia i ensenya filosofia contemporània. Llicenciat en Filosofia, i màster en Pensament Filosòfic Contemporani i en Teoria de la Literatura, ha sigut guardonat amb el Primer Premi Nacional Final de Carrera. Ha fet estades de recerca a l’École Normale Supérieure de Paris o a l’Universitat de Copenhagen, entre d’altres, i forma part del grup de recerca Càtedra de Filosofia Contem-porània i del Grup Derridà. També ha col·laborat amb equips de recerca internacionals com el Grupo Decontra o Experimentation & Dissidence. Les seves àrees d’interès són la filosofia de la literatura, les relacions entre estètica i política, el pensament postfundacional, i la deconstrucció.