Aquest matí he acomplit alguna cosa que ara un misteriós imperatiu de consciència m’obliga a confessar, malgrat que em costi una mica el fer-ho, perquè pot, sens dubte, aparèixer en un aspecte ridícul… —Damunt quatre fulls de paper havia escrit laboriosament un nou article de què, en arriscat se digui, no n’estava malcontent del tot. He rellegit ab calma aquest artícle i l’he esmenat ab cura. Però després, no sense solemnitat, no sense un tremolor de mans lleu, he reunit els fulls i he aplicat a un de sos angles el foc d’una flama. Prest del paper i de l’esforç no en restaven sinó quatre cendres frívoles i dos indecisos fils de fum. Una part de la fruita havia estat, doncs, sacrificada; les ocultes puixances havien rebut son delme, ofert de bon cor; podia, doncs, esperar que el reste de la feina fóra beneïda. Això ocorria vora una petita finestra, des d’on se veuen tres llargs camins i tres muntanyetes germanes. El cel que havia servit de fons al sacrifici guardava la mateixa blava serenitat que presencià, incommovible, els sacrificis dels temps antics. Però la serenitat, la santa calma, que florien al dins meu, eren encara més lluminoses i millors.»