L’evolució històrica de la Mediterrània formulada per Henri Pirenne encara marca una part de la historiografia. La progressiva desmembració de l’imperi romà i, sobretot, les crisis de l’imperi de Bizanci varen facilitar la ràpida expansió de l’Islam i, com a conseqüència, la progressiva conversió del Mare Nostrum pràcticament en un mar islàmic. Davant d’aquesta perspectiva, el cristianisme va girar el seu horitzó marítim cap les costes dels mars del nord de la Península i d’Europa. Un dels propòsits de les sobiranies europees es va centrar en la recuperació de les costes mediterrànies i de Terra Santa. Malgrat tot, alhora que els regnes cristians desembarcaven al nord d’Àfrica sucumbia per sempre Bizanci. La dinàmica de forces va sustituir, progressivament, les coordenades nord-sud per les d’oest-est.Però, els conflictes a la Mediterrània, des de l’al-Andalus fins a Palestina, varen ser tan reiterats com les experiències de convivència i intercanvi culturals. Els treballs que s’apleguen en aquest llibre recullen circumstàncies i contextos de relació entre grups socials, ètnics o culturals diferents, que no sempre varen comportar la presumpció d’amenaçes. La Mediterrània va ser l’escenari de successives estratègies expansionistes comercials, polítiques, militars i culturals, i, així, esdevingué un paisatge referencial de trobades, intercanvis, relacions i vies de convivència entre àmbits culturals dispars.