Visqué a Vic fins el 1889, que la seva família es traslladà a Barcelona, on estudià a l’escola d’arquitectura (1898-1906) i acabà la carrera amb Rafael Masó i Valentí, amb qui mantingué una intensa relació durant tota la seva vida professional. Quant a concepció de la forma i tractament dels materials dins l’arquitectura catalana, el seu punt de partença fou Antoni Gaudí, a la influència del qual en el fons sempre fou fidel, tot i que el seu món formal hi estigui en contraposició. En les seves obres es pot apreciar una influència medieval, especialment romànica, així com una altra de procedent de l’escola vienesa. S'hi poden afegir les conseqüències del catalanisme polític que vivia, cosa que es manifesta en una arquitectura popular catalana. El 1911 construí la farmàcia del doctor Espinós a Barcelona, de caràcter totalment modernista. L’església del Carme, a Barcelona (1910), posa de manifest uns caràcters figuratius i estilístics que tradueixen clarament els plantejaments estètics del Noucentisme. A la desapareguda casa Comella (1912) tots els elements decoratius emprats són tractats d’una manera plana i simplificada, i l’ornamentació es redueix a grafisme. El 1920 construí la seva casa de la Coromina, a Torelló, on s’aprecien influències romàniques, i la casa Diagonal, a Barcelona, on incorporà tribunes cilíndriques, que fan recordar l’expressionisme alemany. Cap als anys trenta construí una sèrie d’escoles a Vic, on ja s’aprecia el coneixement de les primeres obres de Gropius. Des del 1947 inicià la construcció de les caixes de pensions de Sort, Viella i Lés, que demostren un retorn a l’arquitectura popular catalana.