Una colla de personatges singulars viuen la seva vida en una ciutat que s'insinua, però que mai no es mostra del tot. Centenars d'individus, perfectament identificats els uns (Leònides, el Nesto de Vinaròs, la Cucales, el Quico Llarg...), absolutament anònims els altres (el menjador de pipes, la bevedora de taronjada, la dona del davantal verd...), transiten per carrers i places arrossegant les seves preocupacions i manies. Alguns d'aquests personatges opten per tancar-se a casa de seguida que poden per edificar, entre els murs familiars, un món fet a mida. Altres concentren la vida en un bar. Alguns s'alien amb altres, pugen a les respectives esquenes i munten una arquitectura humana. D'arquitectures humanes tracten aquests relats. D'amors no correspostos, esperes eternes, records que s'esvaeixen i presents fugissers. Tot s'aguanta, però, amb la fragilitat de les coses efímeres. Amb el temor que un buf d'aire, l'emissió d'una paraula, les faci trontollar.

Joan Cavallé (Alcover, 1958). Es guanya la vida fent de tècnic de gestió cultural i, a més a més, escriu. Ha publicat (o estrenat) una dotzena d'obres de teatre, quatre novel·les i alguns altres llibres de gèneres diversos o confusos, alguns dels quals guardonats amb premis literaris (Recull de Blanes, Ciutat d'Alzira, Josep M. de Sagarra, 14 d'Abril o Serra d'Or). No li agrada prendre's les coses amb pressa, tot i que si no li donen pressa, algunes obres no les enllestiria mai. Els llibres no els escriu els uns després dels altres, sinó simultàniament, com les plantes d'un bancal. Els relats d'aquest llibre s'han fet grans i han madurat els fruits al llarg de molts anys. Alguns van néixer fa ja tres dècades i ara només han estat esporgats. Altres són més joves i, tot i així, ja han merescut moltes podes. També n'hi ha d'acabats de néixer i encara mostren la seva ingenuïtat essencial. L'autor és membre del col·lectiu La Gent del Llamp.