L'obra juga amb l'equÝvoc, la paradoxa, la mentida, la dualitat universal i la ignorÓncia de la propia identitat en el m¾n aristocrÓtic victoriÓ de final del segle XIX. L'argument estÓ tan ben travat que fer-ne la mÚs breu informaci¾ Ús impossibe perquÞ destruirÝem el seguit de grans sorpreses constants en aquesta comÞdia. NomÚs direm que hi ha tants embolics que, al final arribem a ½un veritable conflicte sense soluci¾+, que Ús com Goethe defineix la tragÞdia, i aquests finals trÓgics, nomÚs es poden resoldre amb l'aparici¾ d'un ½deus ex machina+. Al 1895 no hi havia ja deus que baixessin del cel amb una mÓquina, per= Wilde ho va saber resoldre mitjanþant un dels personatges el qual, atabalat i distret com Ús, i sense adonar-se, Ús clar, que actua com un deus ex machina, ho acaba resolent tot.