Ella, la trobairitz Marta Pérez i Sierra és en carn i en lletra aquella noia habitada per un pomer etern, imatge de l’esperit que mai no mor. Però per ‘veure’ el pomer etern que l’habita (Déu en nosaltres, podríem dir, l’autèntica saviesa) li ha calgut fer-se conscient que la clara visió no es dóna així com així, que cal guanyar-la i que el camí pot ser llarg, amarg i dolós: hauré de guarir-me els ulls amb fel de peix. És a dir: guarir-se els ulls interns (els ulls de la visió de la realitat que hi ha a l’interior de coses i fenòmens) a través de la fel de peix, imatge del dolor de la vida transfigurat en remei, en salvació. Com l’enyor és transfigurat en goig per la vida a través d’unes noces secretes en la intimitat de l’ànima que fan esdevenir la poeta una amb l’amor, sóc tot allò que estimo. Del pròleg de Teresa Costa-Gramunt La Garúa libros-Tanit, 2017