Aquest és un llibre sobre el misteri de la parla humana. Un viatge lingüístic a través de la figura del pare de l'autora, persona apassionada per l'alpinisme, que, després de patir un vessament cerebral, va quedar sense parla. Va començar aleshores una ascensió per cims i muntanyes inabastables per intentar recuperar les paraules. Quina cohesió pot tenir el món interior si no es disposa de significants. En quina desolació mental va viure el pacient que es va inventar un verb, “marxarons”, mentre tot això va durar? Si la veu interior s'articula amb la gramàtica, com ho fa quan l'ha perdut? I més encara, com es construeix la consciència sense paraula?