Llegir Lois Pereiro (1958-1996) és entrar en una escriptura plena de vida i fúria necessària. Fora de modes, ha esdevingut l’autor més rellevant de la poesia gallega de finals del segle xx. Va escriure poemes (un, amb bosses de te) per al fanzine Loia, que en temps de la Transició feia amb Manuel Rivas, Xosé Manuel Pereiro i Antón Patiño. Li agradava el cinema, escrigué lletres per a cançons, féu de traductor. Però tot plegat no en diu prou, perquè el retrat de Lois Pereiro el modela ell mateix amb paraules directes que coneixen l’abisme del silenci i fan cara a la sida, la resurrecció, la vida, els afectes, la ràbia i l’agonia. Poesia última d’amor i malaltia escriu el vers sobre el cos propi i alhora l’afaiçona amb citacions de molts altres escriptors per poder dir més enllà del jo la resistència agònica a la mort.

F. Escandell llegeix amb passió; per això pot traduir amb rigor i risc. Risc perquè per posar en català els versos de Pereiro cal entendre que són enganyosament transparents, perquè s’han escrit des del cos tensat i amb el vers retorçat. En català, Lois Pereiro és tan poderós i dur com en l’original. La literatura gallega ha donat de sobra mostres de poetes radicals, agosarats, en les darreres dècades (potser perquè no hi ha gaires salons benestants esperant la seua paraula). Però cap de tan radical i tan directe com Lois Pereiro, que, com Marguerite Duras, sap que poesia és allò que se li arrenca a la mort.