De vegades un sotrac emocional pot enfonsar-te. Altres vegades pot generar l’energia necessària per fer balanç d’una vida. És el que li passa a l’autora amb el fet de la mort violenta de l’amiga. La commoció és tan forta que necessita buscar, indagar, restituir, fer justícia. Però no té cap instrument per fer-ho. Ella només sap escriure. Sense alè constata que la imaginació és lliure i dubtós el funcionament de la memòria; no obstant això, la traïció, de ser-hi, és involuntària i, en qualsevol cas, projectiva. La traïció —o la contradicció— no és pas el contrari de l’amor: és el mateix amor. Sense alè és un llibre fronterer, en el fons i en la forma. Es confonen els límits entre prosa i poesia, i no se li pot dir novel·la perquè la ficció desapareix per donar entrada a determinats records d’un temps i d’un país que ja sembla remot. La independència de les dones té un preu massa alt. L’honestedat de pensament també. I una generació sencera pot quedar atrapada per la covardia dels que l’han precedit. L’autora aboca apassionadament sentiments, fets, història com un patac d’aigua. Efectivament, sense alè. Josefa Contijoch Pratdesaba, poeta, narradora, assagista i traductora nascuda a Manlleu (plana de Vic), el 20 de gener de «l’any de l’aiguat». Filla d’una família d’impressors i llibreters, ha publicat, entre d’altres: en poesia,Ales intactes (1996), Les lentes il·lusions (2001), Congesta (2007) i Ganiveta: antologia poètica 1964-2011(2012); en narrativa: Potala (1986), No em dic Raquel (1989), La dona liquada (1990), Rímmel (1994) i Els dies infinits (2001).