«No vull que cap persona de les que estimo i que em sobreviurà hagi de malviure en un món desolat.»

Joaquim Carbó escriu unes memòries recents, vivències dels darrers anys en què és present el confinament per la pandèmia i, sobretot, aspectes del món literari: els autors de casa i de fora, el fet de la llengua, el món editorial, la presència pública com a autor, els seus darrers llibres, comentaris d'obres determinades... Un univers literari imprescindible entre llibres i rutines.

Joaquim Carbó (Barcelona, 1932), més conegut com a autor de llibres juvenils com els clàssics "La casa sota la sorra" (1966) i "La colla dels deu" (1969), a més d’un centenar de contes per a "Cavall Fort", va ser un dels fundadors del col·lectiu Ofèlia Dracs i no ha deixat d’escriure i publicar tota mena de llibres. Per esmentar-ne només alguns, els de narracions "Solucions provisionals" (1965) i "Cadàvers ben triats" (2009), o les novel·les "Els orangutans" (1969 i 2017), "S’ha acabat el bròquil" (1987) i, darrerament, "Va com va" (2015) i "Testament" (2019). De tant en tant també s’ha dedicat a meditar sobre l’època que li ha tocat viure, i això l’ha fet escriure "Viure amb els ulls" (2011) i "Males setmanes" (2021). És evident que el carronyavirus, com en diu ell, que l’ha tingut tancat a casa aquests dos últims anys, l’ha fet reflexionar sobre aquest present tan incert i el pòsit del passat. I sobre un futur que, als seus gairebé noranta anys, no sap ben bé com qualificar, si és que té dret a pensar que encara n’hi queda una mica.