Al marge dels camins més concorreguts, Damià Bardera ha construït al llarg dels anys un univers literari propi i fascinant. Amb un llenguatge depurat, una notable economia de mitjans i personatges esquemàtics, ens fa creure que la literatura és un joc de nens. Un joc cruel i fosc, carregat d’humor negre, de violència ingènua, amb normes pròpies. Així, Bardera ha desafiat els cànons del gènere de la narrativa breu.

S’obre el teló, obre una via inexplorada que comunica el relat curt amb el teatre. Podríem dir que descobreix el «relat teatral»? Que inventa l’esquetx teatral d’impossible representació? En el teatre buit de Bardera ressonen la rialla sardònica d’Agota Kristof i els silencis enigmàtics de Samuel Beckett.

«Des d’alguns contes de Monzó que no havia llegit en

català una voluntat, més decidida i sistemàtica encara, de

donar la volta a les convencions dels contes populars»,

Mercè Ibarz, Núvol

«Bardera ha anat bastint un món narratiu valuós,

peculiar i fascinant», Manel Ollé, La Lectora

«Una de les veus més divertides, desinhibides i inquietants

de la nova literatura catalana», Jordi Nopca, Ara