«Un estil en què destaca el control d’una sinceritat que trena compassió, perversitat, malenconia, amor i orgull i que, de manera gradual, alimenta la curiositat i el compromís del lector fins al punt final» (Sergi Pàmies, La Vanguardia).

«Un exercici de gran literatura memorialista» (Lluís Satorras, El País).

Malgrat haver encetat una prometedora carrera professional, la protagonista d’aquest llibre ha quedat inesperadament a l’atur. Sense parella ni fills i a mitja trentena, es veu abocada a tornar a casa dels pares, desorientada. Indagar en la història familiar pot ser una bona manera de preguntar-se què era exactament allò que la vida li havia promès. Tanmateix, l’exercici memorístic li revelarà molt més: en la contemplació dels records –lluny de ser evocats en tant que refugi, fugida o temptació estètica– hi aflorarà la veritat nua de la vida. Una veritat servida per Llucia Ramis «amb la passió de l’arqueòleg, la precisió del restaurador i una llum diferent, íntimament relacionada amb l’amor», com va dir-ne José Carlos Llop.

A mig camí entre la crònica generacional i el llibre de memòries, les històries que s’encadenen a Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes –publicada originalment el 2013 i recuperada aquí en una edició revisada per l’autora– perfilen un relat íntim que esdevé una gran novel·la sobre la família.