Estiu 1935, la calma seria absoluta a l'illa de la calma si no fos per Sílvia Ocampo, la poetessa criolla. Com un ocell de pas que destarota un medi, la seva presència a Mallorca fa reaccionar els dos ingredients bàsics de la bona societat, l'esnobisme i la decència. Adulada aquí per la fama d'artista, bescantada allà per la poseguera d'escàndols, ella tampoc no s'està d'observar i jutjar els seus amfitrions, com feia cent anys enrere de George Sand, la seva precursora. Sobre la remor de chor de la bestiesa s'imposa un duel a dues veus, el de la dona que ha viscut contra la que s'ha castigat a no viure, Sílvia Ocampo contra la baronesa Felipa. Dues grans creacions femenines, ja que, com escrivia Llorenç Villalonga al seu editor:"Els meus personatges masculins tenen ànima, però poc esperit. Les dones són més intel·ligents. Jo no m'ho proposo però així surt".