A la dècada dels setanta del segle xx molta gent d’aquest país, especialment gent jove, va perdre la por de provar de ser lliure. Ho van fer de manera individual però també, i per sobre de tot, de manera col·lectiva, compartint inquietuds personals i marcant-se objectius comuns.

Van obrir-se a l’experiència que transmetien joves d’altres llocs “més lliures” i van trobar noves maneres de relacionar-se entre ells i amb el món. La vida no era una festa, però van lluitar perquè ho fos. Van utilitzar com a eines de llibertat la música, el teatre, els titelles, la poesia, el còmic, les revistes, la ràdio, la universitat, l’amor lliure, l’ecologia, l’experimentació amb substàncies psicodèliques, l’espiritualitat, l’objecció de consciència, la festa o les tradicions populars.

Ara, cinquanta anys després, moltes de les llibertats que la ciutadania considera normals tenen l’origen en les múltiples lluites d’unes persones que van passar a l’acció dins el polièdric moviment contracultural que alguns anomenen underground.

Aquesta exposició és un exercici de memòria d’uns fets transcendents però poc estudiats i és també un testimoni de les persones que hi van participar que potser ajudarà a entendre part del nostre present.

Als anys seixanta, la societat nord-americana va veure néixer en el seu si una nova joventut amb una consciència crítica severa i una revolució dels valors que es va denominar contracultura. Anaven en contra de la tràgica escena contemporània, amb unes concepcions que s’havien anat gestant a occident des de la revolució científica del segle xviii.

La violència, la crueltat de la guerra, la bomba d’Hiroshima, la desconfiança total cap a les vies polítiques tradicionals del parlamentarisme o de la revolució comunista, la competitivitat i l’especialització en nom d’un progrés que estava destruint el planeta i deshumanitzant l’ésser humà, van encoratjar el naixement de la generació beat i d’una contracultura a la societat més desenvolupada d’occident. Molts van deixar de creure tant en els liberals kennedians com en la diàspora de grups marxistes de la vella escola que seguien atiant les brases de la revolució proletària.

La psicologia de l’alienació va despertar l’interès de part de joves ben preparats i dels seus professors universitaris. El misticisme oriental, les drogues psicodèliques, les teories anarquistes, el dadaisme, Henry David Thoreau, l’ecologia i les experiències comunitàries van atrapar part d’una generació, que va passar dels cotxes esportius a l’autocaravana de segona mà pintada de colors vius i al drop out, o deixar-se portar. De la desil·lusió es va passar a la cerca de solucions. Es va crear un oasi d’humanitat a l’interior d’una societat tràgica.