Submergir-me en la poesia de la Teresa Pascual, llegir-la de cap a cap, m’ha descobert una obra sense por que, lluny del que ens és superflu, transita des de l’àmbit de l’estètica al de la filosofia per mostrar-nos allò que som. La seva, també a València Nord, és una poesia sense noses, despullada i concisa, que ens retorna a l’essencial amb imatges d’una extrema pulcritud; ara penso en «aquella línia blava que fa / de l’horitzó un espill infinit». Però no s’encalla en l’estètica, s’hi recolza i la supera omplint de veritat unes imatges que ens fan créixer.

Treballa els versos com qui esmola el ganivet fins a aconseguir que tinguin un tall precís i ens siguin tan colpidors com els fets essencials de la vida. Parla de la proximitat entre paraula i matèria per dir-nos que, més que no pas un cos, som sobretot allò que aquest cos diu, i amb una capacitat de síntesi extraordinària, ens enfronta a tot el nostre ésser: «Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit». Un infinit que se’ns mostra sàviament encabit en una poesia feta de bellesa i veritat.

«Cada composició d’aquesta autora arrelada en l’esvoranc dels mots, doncs, esdevé un camp de batalla on es discuteix, a través del combat de boxa permanent de les metàfores, una gran tensió interna entre allò que es diu i allò que arriba a qui escolta».Jaume C. Pons Alorda. Núvol. 02.06.15